Corrupció excepcional, càstig excepcional ?

Lloret de Mar, Sabadell, Barcenas, Pallarols, ITV i tots els que no sabem que actuen a "petita escala": a les Universitats, als pobles, a les agències públiques etc. Definitivament i per desgràcia es constata que a la Frase Lord Acton té molt de Cert  "El Poder tendeix a corrompre; el poder absolut corromp absolutament" cada cop tinc més clar que davant situacions excepcionals com les que vivim la ciutadania hauria d’emprendre mesures excepcionals per "regenerar" la classe política del nostre país.

Malgrat que estic d’acord amb l’editorial del passat diumenge 27 gener del diari ara: hi ha un llarg camí per recórrer en la lluita contra la corrupció, però cap sistema de vigilància pot substituir el compromís cívic ciutadà, el càstig als polítics corruptes hauria de ser excepcional, contundent, implacable i sever.

El dissabte el carnicer del mercat de Sabadell em va comentar sobre la corrupció: el que em sobte més la xuleria dels imputats quan surten a la televisió. Tornant cap a casa em va venir el cap el cas de Maria antonieta que Va ignorar la crisi financera per la qual travessava el país i va desautoritzar les reformes liberals de Turgot i Necker. No va tenir contemplacions amb les masses famolenques que es concentraven davant el palau de Versalles i va enviar contra elles les seves tropes. El 13 d'agost de 1792, va ser detinguda i empresonada juntament amb Lluís XVI, els seus fills i la seva cunyada Elisabet a la Torre del Temple. Va morir executada a la guillotina el dia 16 d'octubre de 1793.

Maria Antonieta 1778, retrat d'Élisabeth Vigée-Lebrun

En el cas de Maria Antoniet no hi havia corrupció sinó menys preu cap al poble, la mateixa postura que la classe política té vers el poble espanyol i català.

Odio als indiferents

La setmana passada redescobrir a Gramsci, casualitats de la vida em va caure a les mans un recull d’escrits “Odio a los indiferentes” de l’editorial Ariel, el text escrit 11 de febrer de 1917 deia: “Odio a los indiferentes. Creo, como F. Hebbel, que vivir significa tomar partido (...) la indiferencia  es apatía, es parasitismo, es cobardía, no es vida. Por eso odio a los indiferentes. Odio a los indiferentes también porque me molesta su lloriqueo de eternos inocentes. Pido cuenta a cada uno de ellos por cómo ha desempeñado el papel que la vida le ha dado y le da todos los dias, por lo que ha hecho y sobre todo por lo que no ha hecho”

Sabem quina és la proposta del PP i els grans empresaris per sortir de la crisi: més retallades, menys drets laborals, menys serveis públics, més desnonaments i més atur. Ara bé també sabem que el conjunt de la riquesa de la societat pot repatir-se de forma més justa i el treball, que és necessari per produir-la també.

Gramsci ens avisa: “pero nadie o muy pocos se preguntan: Si yo hubiera cumplido com mi deber, si hubiera tratado de hacer valer mi voluntad, mis ideas, ¿ habría ocurrido lo que pasó? Pero nadie o muy pocos culpan a us propia indiferencia, su escepticismo, a no haber ofrecido sus manos y su actividad a los grupos de ciudadanos que precisamente para ese mal, combatían, proponiéndose procurar un bien.

De la crisi en podem sortir amb més capitalisme, amb més injustícia, o en podem sortir distribuint racionalment el treball i la riquesa. Ens aquests moments tant difícils, un període de transformacions si no hi fem res, un pocs ens imposaran el seu model social i econòmic a la majoria, el 29M cal actuar, no siguis indiferent.

Mil tuits…i un perdó !

Ara fa un any em vaig donar d’alta al Twitter, una xarxa social que ha revolucionat la forma de comunicar-se.

La veritat que vaig estar mig any pràcticament inactiu, no hi veia molt clara una utilitat. Fins que va caure a les meves mans el llibre de @fgrau Twiter en una semana (#TW1semana). Un llibre que m’ha permès iniciar-me en aquesta xarxa social i entendre la seva essència. Gràcies als seus consells i les nocions bàsiques que es descriuen en aquesta guia, he sabut “treure suc” d’aquesta nova eina de comunicació i aquest diumenge vaig fer el tuit número 1000.

Divendres vaig quedar amb dos amigues a qui feia mil anys que no ens veiem, gràcies al Twitter ens varem tornar a retrobar L’Olga Serradell i la Gemma Bonsoms les dues de Llançà amb qui vaig estudiar l’EGB , varem parlar sobre mil i una cosa(amics, estudis, parelles, feina, crisi, política, etc.) entre elles  del mateix Twitter i de la gran utilitat que en pots treure a nivell personal però també a nivell laboral i professional. L’Olga que és molt assenyada em va dir que em seguia la meva activitat política i laboral gràcies a les xarxes socials però que hi havia hagut una acció meva que no li havia agradat:

He adaptat i intento seguir els consells d’En Francesc Grau(@fgrau) però aquest passat dijous una noticia sobre les declaracions d’ Esperança Aguirre em va fer perdre els nervis i amb un impuls vaig agafar el seu Twitter i la vaig insultar. L’Olga em va recriminar aquesta acció i em va fer notar que l’insult no porta enlloc i significa rebaixar-me al seu nivell. Després de reflexionar-hi crec que té tota la raó i que cal combatre aquestes declaracions amb arguments i bones paraules, en definitiva com va fer Pep Guardiola amb Mou...per tant demano perdó públicament a l’Esperança Aguirre pel meu insult del passat dijous, sento molt haver-me posat al seu nivell.

Madrid

Sóc a Madrid fa un dia excel·lent i ja he fet tota la feina d'oficina fins les 15.00h no hem quedat per descarregar l’exposició i preparar el muntatge de demà i dijous.

Podria escriure de moltes coses de motius en tinc: ahir va ser un mal dia em varen tractar de mal educat per parlar català amb el meu company i a més a més i hi ha una persona que em segueix insultant darrera una màscara… una mostra de lo covard i poruc que és.

Però fa un dia excel·lent i no vull ser negatiu, vull aprofitar aquestes hores que em queden lliures per descobrir algun racó de la capital de la nación española un nació que mai ha sigut la meva i que cada cop veig més clar que no ho serà.

El gust per descobrir cultures noves i sempre ens ha atret així doncs aprofitaré per visitar la capital d’un país proper però a la vegada cada cop més llunyà.

Sinergiar

Avui consultava diferents empreses per realitzar un projecte, fins que he arribat a una empresa que definia la seva filosofia com a “Nuestra cultura es la de SINERGIAR: 1: Acción conjunta de varios órganos en la realización de una función. 2: Incremento de la acción de diversas sustancias debido a que actúan conjuntamente. 3: Coordinación de actividades económicas cuyo rendimiento es superior que si se realizaran por separado: el progreso requiere grandes mercados, sinergias y economías de escala”.

És una forma de treballar que no hi estem acostumats, aquesta va ser la mateixa filosofia que varem practicar durant cinc anys al Museu de la Tècnica de l’Empordà, gràcies a unir sinergies i sinergiar amb altres institucions varem tirar endavant un munt de projectes que nosaltres sols (ni per diners, ni per recursos humans i tècnics) no ho haguéssim aconseguit.

Cal dons sinergiar recursos, no només de diners, sinó també d’infraestructures, humans, tècnics, etc. per poder portar a terme projectes, accions, programes, etc. S’ha acabat l’època de vaques grasses i de voler sortir sols a la foto. Tots plegats hem de ser més modestos i saber compartir protagonisme, és més important tenir dos o més protagonistes que cap, no ?

com s'estan fent les coses ?

L'altra dia un company em va demanar consell em deia : Tu demano a tú perquè sé que no ets de la meva corda i se que no em donaràs per la menjadora, que en penses de com s'estan fent les coses? Li vaig respondre que la clau és la comuniació, buscant he trobat un article que vaig escriure ara fa cinc anys:

La comunicació municipal no consisteix en una campanya de publicitat ocasional o contínua: això és pura difusió o propaganda. La comunicació municipal actual és una proposta de valor cívic, rotund, absolutament necessària per a construir, mantenir i acréixer una població, que implica als diferents ciutadans i a l'equip de govern.

A més s'ha d'arribar als ciutadans amb claredat i contundència, amb una comunicació constant amb campanyes continuades. Una comunicació que ha de ser almenys un cop al mes, per augmentar i sostenir els ciutadans associats que formin part de l'organització municipal que es confonguin amb la ciutat.

Comunicació implica relacionar-se, s'ha d'estar amb els ciutadans. Una relació directe, municipi, ciutadans i organitzacions, amb propostes consensuades amb consells ciutadans com espasi públics per informació, el debat, el consens, el pacte, la comunicació, la planificació etc.

Un poble està format per 4 grups: ciutadans, sector associatiu, sector administratiu i sector empresarial els quatre han de treballar amb conjunt hi ha d'haver comunicació entre els diferents grups. Els 4 estan interrelacionats hi ha persones que formen part de més d'un grup. Per això han d'anar de la mà totes juntes no pot anar cada un pel seu cantó sinó que ha de treballar en conjunt i la clau està en construir un bon canal de comunicació entre els diferents grups.

Les coses es fan bé. És important fer... però és bàsic comunicar-ho, compartir-ho i fer partícep a tothom !

De que i qui hem tenim Por?

“En una època en què totes les grans idees han perdut credibilitat, la por d’un enemic fantasma és tot el que els queda als polítics per conservar el poder” Aquesta frase de Z. Bauman és demolidora. Fa unes setmanes llegia l’entrevista que feia Ariadna Trillas a l’historiador Josep Fontana, la periodista li preguntava:

La por és un gran fil condutor?

 L’ historiador responia: és un element clau que explica la història. Per exemple, la por que senten els que tenen alguna cosa dels que no tenen res, pensen que els assaltaran i els hi prendran. És facilíssim vendre la por de l’Okupa, del delinqüent de l’aturat el vot massiu al PP es això: “Virgensita que me quede como estoy”.

Sens dubte dos afirmacions que no ens poden deixar quiets i ens han de fer reflexionar, el món ha patit una transformació profunda, la modernitat i el progrés que ens havien venut ha quedat enrere i hem entrat, com anomena Banumann, en una època líquida, en un temps d’incertesa i canvis ràpids i accelerats. En una situació com l’actual hem de fer front a una crisi econòmica i de valors sense tenir cap punt de referència clar. Cal tenir present, però, que l’acció col·lectiva és l’únic que canvia les coses.

Com afirma Ray Surette: el món tal i com es veu a la televisió s’assembla a una comunitat de “ciutadans-xais” protegits dels “criminals-llops” pels “policies-gossos d’atura”. Però el que no ens pot passar per alt i ens em de preguntar: realment ens protegeixen a nosaltres ? i, de què i qui hem tenim Por?