Corrupció excepcional, càstig excepcional ?

Lloret de Mar, Sabadell, Barcenas, Pallarols, ITV i tots els que no sabem que actuen a "petita escala": a les Universitats, als pobles, a les agències públiques etc. Definitivament i per desgràcia es constata que a la Frase Lord Acton té molt de Cert  "El Poder tendeix a corrompre; el poder absolut corromp absolutament" cada cop tinc més clar que davant situacions excepcionals com les que vivim la ciutadania hauria d’emprendre mesures excepcionals per "regenerar" la classe política del nostre país.

Malgrat que estic d’acord amb l’editorial del passat diumenge 27 gener del diari ara: hi ha un llarg camí per recórrer en la lluita contra la corrupció, però cap sistema de vigilància pot substituir el compromís cívic ciutadà, el càstig als polítics corruptes hauria de ser excepcional, contundent, implacable i sever.

El dissabte el carnicer del mercat de Sabadell em va comentar sobre la corrupció: el que em sobte més la xuleria dels imputats quan surten a la televisió. Tornant cap a casa em va venir el cap el cas de Maria antonieta que Va ignorar la crisi financera per la qual travessava el país i va desautoritzar les reformes liberals de Turgot i Necker. No va tenir contemplacions amb les masses famolenques que es concentraven davant el palau de Versalles i va enviar contra elles les seves tropes. El 13 d'agost de 1792, va ser detinguda i empresonada juntament amb Lluís XVI, els seus fills i la seva cunyada Elisabet a la Torre del Temple. Va morir executada a la guillotina el dia 16 d'octubre de 1793.

Maria Antonieta 1778, retrat d'Élisabeth Vigée-Lebrun

En el cas de Maria Antoniet no hi havia corrupció sinó menys preu cap al poble, la mateixa postura que la classe política té vers el poble espanyol i català.

Odio als indiferents

La setmana passada redescobrir a Gramsci, casualitats de la vida em va caure a les mans un recull d’escrits “Odio a los indiferentes” de l’editorial Ariel, el text escrit 11 de febrer de 1917 deia: “Odio a los indiferentes. Creo, como F. Hebbel, que vivir significa tomar partido (...) la indiferencia  es apatía, es parasitismo, es cobardía, no es vida. Por eso odio a los indiferentes. Odio a los indiferentes también porque me molesta su lloriqueo de eternos inocentes. Pido cuenta a cada uno de ellos por cómo ha desempeñado el papel que la vida le ha dado y le da todos los dias, por lo que ha hecho y sobre todo por lo que no ha hecho”

Sabem quina és la proposta del PP i els grans empresaris per sortir de la crisi: més retallades, menys drets laborals, menys serveis públics, més desnonaments i més atur. Ara bé també sabem que el conjunt de la riquesa de la societat pot repatir-se de forma més justa i el treball, que és necessari per produir-la també.

Gramsci ens avisa: “pero nadie o muy pocos se preguntan: Si yo hubiera cumplido com mi deber, si hubiera tratado de hacer valer mi voluntad, mis ideas, ¿ habría ocurrido lo que pasó? Pero nadie o muy pocos culpan a us propia indiferencia, su escepticismo, a no haber ofrecido sus manos y su actividad a los grupos de ciudadanos que precisamente para ese mal, combatían, proponiéndose procurar un bien.

De la crisi en podem sortir amb més capitalisme, amb més injustícia, o en podem sortir distribuint racionalment el treball i la riquesa. Ens aquests moments tant difícils, un període de transformacions si no hi fem res, un pocs ens imposaran el seu model social i econòmic a la majoria, el 29M cal actuar, no siguis indiferent.