La mort d’una persona estimada és una experiència dura, no sabem què dir el silenci s’imposa, sentim una buidor que ens bloqueja i cerquem condol i busquem un perquè de tot plegat. Dintre meu tinc ràbia, impotència, ira contra el món, angoixa, desesperació, però a la vegada estic orgullós de tu i de la teva lluita.
Fa uns dies et deia que ens has donat una lliçó a tots i ho mantinc. Només cal entrar al teu mur del Facebook allà tots podem veure l’estima que la gent et tenia. Xavi has sigut un exemple per a grans i petits...et vull donar les gràcies Xavi, et vull donar les gràcies perquè de tu he aprés una gran lliçó: Cal lluitar pel que un creu, lluitar fins al final i malgrat la situació sigui adversa sempre s’ha de ser positiu.
Vull compartir amb tots vosaltres un poema de Martí i Pol:
Parlem de tu
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
Allà on siguis Xavi, no deixis de lluitar i si les forces decauen pensa en ell teu crit “selvatans collons com elefants”
