El dissabte llegia la contraportada de l’Ara, Albert Om la va titular Un any esgotador i començava l’article d’una manera que crec que encerta perfectament com es sent un català d’apeu: El català motivat acabarà dilluns l’any 2012 en què s’ha sentit retallat, ignorat, insultat, humiliat i putejat. I l’acabarà desconcertat, sense saber si ara mateix està emprenyat o il·lusionat amb el nou govern, o totes dues coses alhora. S’ha mobilitzat per tot, pobre català, i no ha donat a l’abast.
El dia abans vaig descobrir al concert de Cesk Freixas el jove poeta Roc Casagran un dels seus a l’ombra queixalada ens descriu l’altra català, un català que fins ara havia dominat catulunya, un català que fins ara havia mirat només pels seus interessos i havia aconseguit desmotivar i adormir el poble català fins que per sort la situació aquest 2012 ha canviat:
Covards, porucs, gallines, Estevets
de tres al quarto, botiguers, fenicis,
cagats, estaquirots, massa santets
per si d’allòs, encorbatats, capricis
de la mareta, titelles estrets
de ment i dits, conservadors de vicis
anquilosats, roïns, porta-platets,
foteu el pas, deixevos de suplicis
d’abans-d’ahir, caram, moveu el cos,
sortiu de sota l’arbre amb alegria,
que us toqui el sol fins dins el moll de l’os
i us besi els peus el riu de la utopia.
No feu com jo, que estic aquí reclòs
i sols em moc en murs de poesia.
Al meu entendre Om i Casagran descriuen a la perfecció els dos catalans, per sort el Català lluitador al llarg del 2012 ha guanyat la batalla al català acomodat a la butaca de casa que descriu Casagran. Esperem que al llarg d’aquest 2013 que encetem el català motivat que descriu Om guanyi la guerra i ens empenyi a tots i totes a lluitar per la llibertat de Catalunya i és que hem de tenir una cosa clara com va dir Emma Golman: La lliberat no baixarà cap al poble és el poble que ha de pujar cap a la lliberat.
